Om mani padme hum

Avui ens hem ofert una festa sorpresa. Ahir a la nit era massa tard per a descobrir en quina mena de lloc haviem aterrat, aixi que, aquest mati quan hem sortit de l'habitacio hem celebrat una festa sorpresa.

Aquesta mena d'actes pot sortir molt be o molt malament, no tenen terme mig. I la d'avui ha estat una preciosa sorpresa.

Davant nostre, les muntanyes de l'Himalaia, al voltant un poblet amb centenars de refugiats tibetans i un temple on mes de 300 monjos estudien Budisme. Sortim al carrer i on ahir al vespre hi havia fesonomies indies, aquest mati n'hi ha moltes mes de tibetanes. Sembla que marxen a dormir d'hora aquesta gent.

Per primer cop en el viatge fem dos grups, ens anirem trobant durant el dia ja que aquest lloc no es massa gran. La Rosa i jo anem directes al temple on en Dalai Lama celebra cada any l'arribada del nou any tibeta. El temple no es gran cosa, pero m'emociona veure els petits estudiants passejant amunt i avall, vellets amb bastons amb cara de sabis i turistes en silenci. Fem la tradicional passejada en el sentit de les agulles del rellotge pel temple i passem les nostre mans dient el mantra Om mani padme hum per a que la felicitat es reparteixi pel mon.

Despres de visitar el temple anem caminant pels tres carrers ben plens de botiguetes i paradetes amb tota mena de coses tibetanes. Al vespre vam intentar fer la llista del que haviem comprat pero ens resulta una mica impossible, jeje!

A les 19h30 arribem a la cafeteria del hotel, un lloc amb molt encant on serveixen menjar tipic tibeta (i es clar, alguna cosa occidental) i seiem a esperar el segon grup. A la nostra esquerra s'hi asseu poc despres en Kyorpon Pema, un monjo de 29 anys.

La seva timidesa fa que nomes ens faci la tipica salutacio ajuntant les mans mentre nosltres seguim parlant de les nostres coses. Pero se que tinc una oportunitat especial de parlar amb ell i aprofitant un moment on ell dete la seva lectura i ens pregunta d'on som, ens acostem a ell i comencem a parlar-hi.

En Pema fa nou anys que esta estudiant budisme en el temple, l'any vinent ja acaba i podra tornar a casa. Casa... li pregunto per on es, com hi va i el que ens explica a continuacio ens posa els pels de punta. En nou any en Pema nomes ha pogut anar un cop a casa seva, l'any passat. Per anar-hi ha de caminar durant 15 dies per a passar la frontera amb Xina i abracar a son pare i els seus germans grans. LA seva mare es va morir fa algun temps. Durant la resta d'anys ha intentat diferents mitjans de comunicar-se amb els seus pero no els vol posar en perill, aixi que cartes ben poques i ara pot fer alguna trucada des d'alguna cabina. Els seus no li poden tornar perque el govern xines mira totes les comunicacions i els podria empresonar si sap que estan parlant amb ell.

Veiem que s'emociona al parlar d'aixo, aixi que intento canviar de tema i que ens parli del budisme. Parla molt baixet, aixi que hi ha algunes paraules que se'ns escapen pero algunes de les coses que diu son molt i molt interessants.

Com ja esta acabant els seus estudis, en Pema dona classes de gramatica tibetana. Aixo es el que vol seguir fent quan torni a casa. El seu mestre en el temple de casa seva l'espera per a que doni classes als joves, de gramatica, de filosofia, de politica... segur que els seus propers estudiants estaran ben contents de tenir-lo com a mestre.

Ens diu que ha escrit un llibre i que el podem trobar en alguna de les llibreries del poble. Com li preguntem el titol, s'aixeca i coixejant (ens explica que son els efectes de les grans caminades que ha fet fugint de la represio xinesa) va a una de les estanteries del bar i torna amb un llibre entre les mans. Li diem que en volem un parell i es posa molt content. Despres li comento que en volem un altre per a deixar-lo a la casa del Tibet de Barcelona. Aixo encara l'emociona mes.

Finalment i quan arriba la resta del grup, ens citem per avui a les vuit de la tarda en el mateix lloc. Ell portara els llibres i la seva sabiduria, nosaltres les nostres ganes de seguir coneixent aquesta cultura.