Fa un parell de dies que voltem per Delhi despres d'haver anat a Amritsar.
Avui hem pogut visitar el museu de Gandhi i el lloc on el van incinerar... sense paraules.
Dema al mati, marxem cap a l'aeroport. Aixo te gust a que s'acaba. Pero no ens deixeu encara, des de Barcelona encara us escriurem una mica mes.
Us deixo, m'espera el meu ultim sopar indi (not spicy, please).
divendres, 4 de setembre del 2009
dimarts, 1 de setembre del 2009
Adeu Dharamsala, hola Amritsar
I en breus moments marxarem de Dharamsala. Crec que un dels llocs que mes m'ha agradat, on mes he disfrutat i he sentit molta pau.
Deixem aquest territori ple de refugiats tibetans, m'acomiado d'en Pame amb les mans agafades i un etern somriure que l'ilumina la cara, deixem la pluja dels monzons i la fresqueta que m'ha fet dormir tapada amb una manta avui.
A les 10 agafarem un cotxe que ens portara a Pathinkot i a la tarda un tren ( per primer cop viatjarem en sleeper class) qaue ens acostara a Amritsar, terra de Sijs, i el seu temple daurat.
Aixo us ho explicarem en un proper post.
Comenco a tenir la sensacio que aixo esta acabant. Amritsar es la ultima parada abans de tornar a Delhi per estar-hi un parell de dies i agafar l'avio de tornada cap a casa. Hi ha moments que ja tinc ganes de ser-hi (el meu gat m'espera per a que l'acaroni) pero hi ha d'altres que preferiria quedarme aqui a passar una temporada.
Son aixi les vacances, no?
Deixem aquest territori ple de refugiats tibetans, m'acomiado d'en Pame amb les mans agafades i un etern somriure que l'ilumina la cara, deixem la pluja dels monzons i la fresqueta que m'ha fet dormir tapada amb una manta avui.
A les 10 agafarem un cotxe que ens portara a Pathinkot i a la tarda un tren ( per primer cop viatjarem en sleeper class) qaue ens acostara a Amritsar, terra de Sijs, i el seu temple daurat.
Aixo us ho explicarem en un proper post.
Comenco a tenir la sensacio que aixo esta acabant. Amritsar es la ultima parada abans de tornar a Delhi per estar-hi un parell de dies i agafar l'avio de tornada cap a casa. Hi ha moments que ja tinc ganes de ser-hi (el meu gat m'espera per a que l'acaroni) pero hi ha d'altres que preferiria quedarme aqui a passar una temporada.
Son aixi les vacances, no?
dilluns, 31 d’agost del 2009
Om mani padme hum
Avui ens hem ofert una festa sorpresa. Ahir a la nit era massa tard per a descobrir en quina mena de lloc haviem aterrat, aixi que, aquest mati quan hem sortit de l'habitacio hem celebrat una festa sorpresa.
Aquesta mena d'actes pot sortir molt be o molt malament, no tenen terme mig. I la d'avui ha estat una preciosa sorpresa.
Davant nostre, les muntanyes de l'Himalaia, al voltant un poblet amb centenars de refugiats tibetans i un temple on mes de 300 monjos estudien Budisme. Sortim al carrer i on ahir al vespre hi havia fesonomies indies, aquest mati n'hi ha moltes mes de tibetanes. Sembla que marxen a dormir d'hora aquesta gent.
Per primer cop en el viatge fem dos grups, ens anirem trobant durant el dia ja que aquest lloc no es massa gran. La Rosa i jo anem directes al temple on en Dalai Lama celebra cada any l'arribada del nou any tibeta. El temple no es gran cosa, pero m'emociona veure els petits estudiants passejant amunt i avall, vellets amb bastons amb cara de sabis i turistes en silenci. Fem la tradicional passejada en el sentit de les agulles del rellotge pel temple i passem les nostre mans dient el mantra Om mani padme hum per a que la felicitat es reparteixi pel mon.
Despres de visitar el temple anem caminant pels tres carrers ben plens de botiguetes i paradetes amb tota mena de coses tibetanes. Al vespre vam intentar fer la llista del que haviem comprat pero ens resulta una mica impossible, jeje!
A les 19h30 arribem a la cafeteria del hotel, un lloc amb molt encant on serveixen menjar tipic tibeta (i es clar, alguna cosa occidental) i seiem a esperar el segon grup. A la nostra esquerra s'hi asseu poc despres en Kyorpon Pema, un monjo de 29 anys.
La seva timidesa fa que nomes ens faci la tipica salutacio ajuntant les mans mentre nosltres seguim parlant de les nostres coses. Pero se que tinc una oportunitat especial de parlar amb ell i aprofitant un moment on ell dete la seva lectura i ens pregunta d'on som, ens acostem a ell i comencem a parlar-hi.
En Pema fa nou anys que esta estudiant budisme en el temple, l'any vinent ja acaba i podra tornar a casa. Casa... li pregunto per on es, com hi va i el que ens explica a continuacio ens posa els pels de punta. En nou any en Pema nomes ha pogut anar un cop a casa seva, l'any passat. Per anar-hi ha de caminar durant 15 dies per a passar la frontera amb Xina i abracar a son pare i els seus germans grans. LA seva mare es va morir fa algun temps. Durant la resta d'anys ha intentat diferents mitjans de comunicar-se amb els seus pero no els vol posar en perill, aixi que cartes ben poques i ara pot fer alguna trucada des d'alguna cabina. Els seus no li poden tornar perque el govern xines mira totes les comunicacions i els podria empresonar si sap que estan parlant amb ell.
Veiem que s'emociona al parlar d'aixo, aixi que intento canviar de tema i que ens parli del budisme. Parla molt baixet, aixi que hi ha algunes paraules que se'ns escapen pero algunes de les coses que diu son molt i molt interessants.
Com ja esta acabant els seus estudis, en Pema dona classes de gramatica tibetana. Aixo es el que vol seguir fent quan torni a casa. El seu mestre en el temple de casa seva l'espera per a que doni classes als joves, de gramatica, de filosofia, de politica... segur que els seus propers estudiants estaran ben contents de tenir-lo com a mestre.
Ens diu que ha escrit un llibre i que el podem trobar en alguna de les llibreries del poble. Com li preguntem el titol, s'aixeca i coixejant (ens explica que son els efectes de les grans caminades que ha fet fugint de la represio xinesa) va a una de les estanteries del bar i torna amb un llibre entre les mans. Li diem que en volem un parell i es posa molt content. Despres li comento que en volem un altre per a deixar-lo a la casa del Tibet de Barcelona. Aixo encara l'emociona mes.
Finalment i quan arriba la resta del grup, ens citem per avui a les vuit de la tarda en el mateix lloc. Ell portara els llibres i la seva sabiduria, nosaltres les nostres ganes de seguir coneixent aquesta cultura.
Aquesta mena d'actes pot sortir molt be o molt malament, no tenen terme mig. I la d'avui ha estat una preciosa sorpresa.
Davant nostre, les muntanyes de l'Himalaia, al voltant un poblet amb centenars de refugiats tibetans i un temple on mes de 300 monjos estudien Budisme. Sortim al carrer i on ahir al vespre hi havia fesonomies indies, aquest mati n'hi ha moltes mes de tibetanes. Sembla que marxen a dormir d'hora aquesta gent.
Per primer cop en el viatge fem dos grups, ens anirem trobant durant el dia ja que aquest lloc no es massa gran. La Rosa i jo anem directes al temple on en Dalai Lama celebra cada any l'arribada del nou any tibeta. El temple no es gran cosa, pero m'emociona veure els petits estudiants passejant amunt i avall, vellets amb bastons amb cara de sabis i turistes en silenci. Fem la tradicional passejada en el sentit de les agulles del rellotge pel temple i passem les nostre mans dient el mantra Om mani padme hum per a que la felicitat es reparteixi pel mon.
Despres de visitar el temple anem caminant pels tres carrers ben plens de botiguetes i paradetes amb tota mena de coses tibetanes. Al vespre vam intentar fer la llista del que haviem comprat pero ens resulta una mica impossible, jeje!
A les 19h30 arribem a la cafeteria del hotel, un lloc amb molt encant on serveixen menjar tipic tibeta (i es clar, alguna cosa occidental) i seiem a esperar el segon grup. A la nostra esquerra s'hi asseu poc despres en Kyorpon Pema, un monjo de 29 anys.
La seva timidesa fa que nomes ens faci la tipica salutacio ajuntant les mans mentre nosltres seguim parlant de les nostres coses. Pero se que tinc una oportunitat especial de parlar amb ell i aprofitant un moment on ell dete la seva lectura i ens pregunta d'on som, ens acostem a ell i comencem a parlar-hi.
En Pema fa nou anys que esta estudiant budisme en el temple, l'any vinent ja acaba i podra tornar a casa. Casa... li pregunto per on es, com hi va i el que ens explica a continuacio ens posa els pels de punta. En nou any en Pema nomes ha pogut anar un cop a casa seva, l'any passat. Per anar-hi ha de caminar durant 15 dies per a passar la frontera amb Xina i abracar a son pare i els seus germans grans. LA seva mare es va morir fa algun temps. Durant la resta d'anys ha intentat diferents mitjans de comunicar-se amb els seus pero no els vol posar en perill, aixi que cartes ben poques i ara pot fer alguna trucada des d'alguna cabina. Els seus no li poden tornar perque el govern xines mira totes les comunicacions i els podria empresonar si sap que estan parlant amb ell.
Veiem que s'emociona al parlar d'aixo, aixi que intento canviar de tema i que ens parli del budisme. Parla molt baixet, aixi que hi ha algunes paraules que se'ns escapen pero algunes de les coses que diu son molt i molt interessants.
Com ja esta acabant els seus estudis, en Pema dona classes de gramatica tibetana. Aixo es el que vol seguir fent quan torni a casa. El seu mestre en el temple de casa seva l'espera per a que doni classes als joves, de gramatica, de filosofia, de politica... segur que els seus propers estudiants estaran ben contents de tenir-lo com a mestre.
Ens diu que ha escrit un llibre i que el podem trobar en alguna de les llibreries del poble. Com li preguntem el titol, s'aixeca i coixejant (ens explica que son els efectes de les grans caminades que ha fet fugint de la represio xinesa) va a una de les estanteries del bar i torna amb un llibre entre les mans. Li diem que en volem un parell i es posa molt content. Despres li comento que en volem un altre per a deixar-lo a la casa del Tibet de Barcelona. Aixo encara l'emociona mes.
Finalment i quan arriba la resta del grup, ens citem per avui a les vuit de la tarda en el mateix lloc. Ell portara els llibres i la seva sabiduria, nosaltres les nostres ganes de seguir coneixent aquesta cultura.
30 hores en direccio a Dharamsala
Despres d'haver estata tot un mati al hotel per a decidir i comprar el nostre proper desti, comencem un llarg viatge que ens dura a Dharamsala.
Dharamsala es un petit poblet, a la falda de l'Himalaia on el govern en l'exili tibeta te la seva seu. En Dalai lama hi te la seva residencia oficial i per molt que viatgi sempre intenta ser present per a la celebracio del nou any tibeta. Sembla ser que ara mateix esta a Leh, aixi que no coincidirem amb ell.
El nostre viatge comenca a les tres de la tarda, quan ens dirigim en cotxe cap a l'estacio de Varanasi. Nomes arribar els amables policies turistics ens informent de que el nostre tren arribara amb una hora de retard.
Passem el tren comprant l'ultim bitllet de tren que ens fa falta, el que ens portara de Pathankot a Amritsar.
A les 17h30 pugem al tren i ens intentem instalar com podem. Seran moltes hores, quatre mes de les previstes, fins que a les 9 del mati arribem a Delhi.
Alla truquem al taxista que ens ha de portar a Dharamsala i ens ve a buscar. L'anomenem carinyosament chapati rabessut, es un home petito i gordete pero molt i molt simpatic.
Durant tot el viatge ens anira preguntant si a Espanya tenim arbres, camions, tractors.. ens fa riure molt i encara que li fot canya al cotxe, el veiem un conductor expert.
La cosa es complica passat Chandigar. La carretera de tres carrils es converteix en una estreta d'un de molta pujada i innombrables curves. He de confessar que vaig fer mig cami amb l'mp3 a tota maquina i amb els ulls tancats per por a marejar-me.
Pero deu hores despres de pujar al cotxe, i despres de les parades de rigor per esmorzar, dinar i fer un te, arribem a les nou de la nit a McLeod Gang, a 10 kilometres de Dharamsala.
L'hotel que uns amics dle Jordi ens van recomanar esta ple, aixi que optem pel Green Hotel, amb habitacions senzilles pero un molt acollidor menjador, amb molt bon menjar tibeta i cibercafe.
Estem morts del viatge que ha durat 30 hores. Dema despertarem a Dharamsala.
Dharamsala es un petit poblet, a la falda de l'Himalaia on el govern en l'exili tibeta te la seva seu. En Dalai lama hi te la seva residencia oficial i per molt que viatgi sempre intenta ser present per a la celebracio del nou any tibeta. Sembla ser que ara mateix esta a Leh, aixi que no coincidirem amb ell.
El nostre viatge comenca a les tres de la tarda, quan ens dirigim en cotxe cap a l'estacio de Varanasi. Nomes arribar els amables policies turistics ens informent de que el nostre tren arribara amb una hora de retard.
Passem el tren comprant l'ultim bitllet de tren que ens fa falta, el que ens portara de Pathankot a Amritsar.
A les 17h30 pugem al tren i ens intentem instalar com podem. Seran moltes hores, quatre mes de les previstes, fins que a les 9 del mati arribem a Delhi.
Alla truquem al taxista que ens ha de portar a Dharamsala i ens ve a buscar. L'anomenem carinyosament chapati rabessut, es un home petito i gordete pero molt i molt simpatic.
Durant tot el viatge ens anira preguntant si a Espanya tenim arbres, camions, tractors.. ens fa riure molt i encara que li fot canya al cotxe, el veiem un conductor expert.
La cosa es complica passat Chandigar. La carretera de tres carrils es converteix en una estreta d'un de molta pujada i innombrables curves. He de confessar que vaig fer mig cami amb l'mp3 a tota maquina i amb els ulls tancats per por a marejar-me.
Pero deu hores despres de pujar al cotxe, i despres de les parades de rigor per esmorzar, dinar i fer un te, arribem a les nou de la nit a McLeod Gang, a 10 kilometres de Dharamsala.
L'hotel que uns amics dle Jordi ens van recomanar esta ple, aixi que optem pel Green Hotel, amb habitacions senzilles pero un molt acollidor menjador, amb molt bon menjar tibeta i cibercafe.
Estem morts del viatge que ha durat 30 hores. Dema despertarem a Dharamsala.
Varanasi sagrada
La tarda d'abans del gran monzo, curt pero intens, de Varanasi vam assistir a la ccerimonia que es fa cada capvespre en un dels ghats de la ciutat.
Tenim la sort que el nostre hotel esta a tocar i per tant en menys de cinc minuts ja som a lloc. Faltes unes dues hores per a que comencin les ofrenes a Siva i aprofitem aquesta estona per a passejar a munt i avall i sobretot per a mirar la gent que ens envolta.
Durant dues horesw i des d'una mena de balconet que dona al Ganges la visa d'una tarda de Varanasi passa sota els nostres ulls. Davant el riu color cafe amb llet on alguns fan les ultimes ablucions del dia, a la dreta un grup d'homes vestits de blanc i amb mocadors grocs al coll cantan a Ganesh abans de tirar-lo al riu i remullar-se ells despres. A l'esquerra, els preparatius de la cerimonia.
En aquestes dues hores la meva opinio de Varanasi canvia encara mes respecte a la primera impressio de l'arribada en tren. Tota aquesta gent no esta aqui per a mi, per a nosaltres, per a que l'espectacle sigui mes bonic. Tota aquesta gent, aquests fidels a Siva o a qualsevol altre dels centenars de deus indus, hi son cada dia de les seves vides. Celebrant amb devocio aquesta ofrena de foc i petals de rosa.
Durant el temps d'espera, mentre xerro a estones amb la Marion de les nostres vides, del nostre passat i del que voldriem que fos el nostre futur (sembla que el meu frances encara es prou fluid per a explicar-me), tinc moments de silenci on penso en com li agradaria a la mare estar aqui en aquest moment. I com m'agradaria que hi fos! Segur que t'agradaria mare, el problema es que si un cop hem de venir juntes, haurem de trobar un helicopter amb aire acondicionat per a que no moris de calor i que ens deixi directament a tocar del Ganges per a que no hagis de sortejar les caques de vaca que son per tot arreu en aquesta bruta ciutat.
Moments de reflexio que em porten a Barcelona, d'altres em porten a Paris i d'altres a Japo.
La cerimonia comenca a les set i mitja, Set sacerdots vestits de taronja es situen davant del riu en una mena de petits altars i comenca la musica. La cerimonia dura una hora i durant aquest temps els sacerdots aniran fent ofrenes al riu, a Siva...i a els centenars de turistes que s'ho miren des de les barques.
Potser ens esperavem alguna cosa mes espectacular, potser voliem veure mes espelmes sobre el riu, mes flors... potser estavem cansats de tot el dia.. pero a mi la cerimonia i sobretot el que es respirava en aquell moment precis en aquell lloc precis em va emocionar molt.
Varanasi es un caos, pero tambe es la ciutat sagrada.
Tenim la sort que el nostre hotel esta a tocar i per tant en menys de cinc minuts ja som a lloc. Faltes unes dues hores per a que comencin les ofrenes a Siva i aprofitem aquesta estona per a passejar a munt i avall i sobretot per a mirar la gent que ens envolta.
Durant dues horesw i des d'una mena de balconet que dona al Ganges la visa d'una tarda de Varanasi passa sota els nostres ulls. Davant el riu color cafe amb llet on alguns fan les ultimes ablucions del dia, a la dreta un grup d'homes vestits de blanc i amb mocadors grocs al coll cantan a Ganesh abans de tirar-lo al riu i remullar-se ells despres. A l'esquerra, els preparatius de la cerimonia.
En aquestes dues hores la meva opinio de Varanasi canvia encara mes respecte a la primera impressio de l'arribada en tren. Tota aquesta gent no esta aqui per a mi, per a nosaltres, per a que l'espectacle sigui mes bonic. Tota aquesta gent, aquests fidels a Siva o a qualsevol altre dels centenars de deus indus, hi son cada dia de les seves vides. Celebrant amb devocio aquesta ofrena de foc i petals de rosa.
Durant el temps d'espera, mentre xerro a estones amb la Marion de les nostres vides, del nostre passat i del que voldriem que fos el nostre futur (sembla que el meu frances encara es prou fluid per a explicar-me), tinc moments de silenci on penso en com li agradaria a la mare estar aqui en aquest moment. I com m'agradaria que hi fos! Segur que t'agradaria mare, el problema es que si un cop hem de venir juntes, haurem de trobar un helicopter amb aire acondicionat per a que no moris de calor i que ens deixi directament a tocar del Ganges per a que no hagis de sortejar les caques de vaca que son per tot arreu en aquesta bruta ciutat.
Moments de reflexio que em porten a Barcelona, d'altres em porten a Paris i d'altres a Japo.
La cerimonia comenca a les set i mitja, Set sacerdots vestits de taronja es situen davant del riu en una mena de petits altars i comenca la musica. La cerimonia dura una hora i durant aquest temps els sacerdots aniran fent ofrenes al riu, a Siva...i a els centenars de turistes que s'ho miren des de les barques.
Potser ens esperavem alguna cosa mes espectacular, potser voliem veure mes espelmes sobre el riu, mes flors... potser estavem cansats de tot el dia.. pero a mi la cerimonia i sobretot el que es respirava en aquell moment precis en aquell lloc precis em va emocionar molt.
Varanasi es un caos, pero tambe es la ciutat sagrada.
divendres, 28 d’agost del 2009
El Ganges sota la pluja
5.15 de la matinada, no sona el despertador del mobil (es possible q sigui degut a que he sumat tenint les 3 hores i mitja de diferencia horaria en lloc de restarles...), pero tot i aixi ens despertem (la rosita i l'anna s'han quedat clapant nolt felicment) per anar a pujar una barca per veure Varanasi des del Ganges (es un riu de color cafe amb llet).
Quan m'he llevat ja he vist que plovia una mica pero no he dit res no fos cas que s'anules el tema... total que a les 5.30 ja estavem (gemma, merce, marion el nou fitxatge frances i un servidor) a una barqueta que semblava forsa inestable amb un paiu vestit amb un taparrabus que ja ens volia estafar 30 rupies a cada un, no hem caigut al parany tot i la possibilitat que ens deixes tirats al mig d,aquest riu ultracontaminat.
La pluja ha anat augmentat fins a acabar en un diluvi. Despres de tants dies de calor ha molat molt veure, xops de dalt a baix, els diferents Ghats de Varanasi on cremen als difunts i on els peregrins fan les seves ablucions matinals (xupito daigua del ganges inclos...).
I lo millor de tot, un cop acabada la passejada a clapar altre cop!!!!!!!!! :)
Ens veiem a Dharamsala, agur!!!!!!!!!!!
Quan m'he llevat ja he vist que plovia una mica pero no he dit res no fos cas que s'anules el tema... total que a les 5.30 ja estavem (gemma, merce, marion el nou fitxatge frances i un servidor) a una barqueta que semblava forsa inestable amb un paiu vestit amb un taparrabus que ja ens volia estafar 30 rupies a cada un, no hem caigut al parany tot i la possibilitat que ens deixes tirats al mig d,aquest riu ultracontaminat.
La pluja ha anat augmentat fins a acabar en un diluvi. Despres de tants dies de calor ha molat molt veure, xops de dalt a baix, els diferents Ghats de Varanasi on cremen als difunts i on els peregrins fan les seves ablucions matinals (xupito daigua del ganges inclos...).
I lo millor de tot, un cop acabada la passejada a clapar altre cop!!!!!!!!! :)
Ens veiem a Dharamsala, agur!!!!!!!!!!!
dijous, 27 d’agost del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
